La sardana i els seus compositors:

ELS ORIGENS DE LA SARDANA

A partir dels anys centrals del segle XIX, diversos fets contribueixen a retornar a Catalunya la seva consciència com a entitat nacional capaç d`empreses de signe espiritual.Un d`aquests fets, és sense cap mena de dubte ,el fenomen de la sardana, importantíssim en la nostra vida socio-col.lectiva i un dels símbols més palesos de la pública demostració d’ una perseguida identiat nacional.
Els seus llegendaris i remots orígens poden fer-nos arribar fins a les danses rituals ibèriques.Des d`aquells temps antics fins a l`actualitat hi ha hagut una gran evolució.
La sardana, tal i com la coneixem ara, és filla de l`Empordà i s`ha convertit en un fenomen excepcional en el folklore universal, ja que lluny de tot sentit arqueològic i exhibicionista, és un dels pocs que es manté autènticament viu en el món occidental. La sardana no és un espectacle , sinó que senzilla i austera, és quasi un ritu ; la sardana no s`ha de contemplar : s`ha de ballar en una anella formada espontàniament, unint sense distinció d`edats ni de classes, balladores i balladors. 

La sardana , a la primera meitat del segle XIX , era un ball corrent i normal en ambdós vessants del Pirineu. Després , la sardana , tal com assenyala Josep Miracle en el seu "Llibre de la Sardana" va decaure en les contrades ultrapirinenques i, probablement sense tenir-hi cap mena de relació , va adquirir més popularitat en les contrades més meridionals, ja separades del Pirineu.
L`obscur inici de l`expansió de la sardana s`explica amb el fet normalíssim i humaníssim que tal i tal cobla tractessin de poder actuar en les poblacions més importants de les comarques veïnes a la seva, i millor i tot en els comarques no veïnes.

Així es comprèn la incursió de la cobla d`en Miquel Guix l`any 1850. Va anar a tocar a Mataró , i com que Mataró era tan a la vora de Barcelona , Miquel Guix va decidir d`arribar-se fins a Barcelona a provar sort. I la sort va ben acompanyar-lo . Ell i la seva cobla van omplir el buit de dos dies no programats... en el mateix gran Teatre del Liceu !
De tota manera, això no ha de sorprendre gaire, tenint en compte que, en aquella època, per l`escenari del Liceu hi passava tot allò que constituïa una diversió , fos òpera , fos comèdia , fos allò més indefinible que se n`ha dit atraccions o bé varietês , que és el mateix.
Per una simple raó de cicumstàncies , doncs, la sardana va entrar a Barcelona per la gran porta del Liceu. Era una atracció més. La cobla d`en Miquel Guix va tocar sardanes i alguna cosa més , i dalt de l`escenari uns balladors van trenar els curts i els llargs de la primera sardana que es ballava en públic a la Ciutat Comtal.

Allo havia estat un meteorit i fugaç o no, sens dubte un prenunci. Nou anys després , el 1859 (l`any de la Renaixença, l`any dels Jocs Florals , l`any del primer submarí del món rodant sota l`aigua del port de Barcelona etc.) al Passeig de Gràcia- Rambla de Catalunya, amb no poca concurrènciade rossellonesos i empordanesos i amb una gatzara i un avalot que van merèixer algunes censures , se celebraren les primeres ballades barcelonines.
Posteriorment , i en el mateix any, els empordanesos i els rossellonesos (que ja en sabien) i els barcelonins (que en volien saber) es van congregar al jardí del Teatre de la Zarzuela, on amb cobles improvisades i sota la direcció del famosíssim Miquel Pardas, es va continuar la campanya de divulgació de la sardana llarga.

Naturalment que no va tractar-se d`una progressió ràpida i contínua , com la incontenible expansió d`una taca d`oli . Hi hagué moments d`entusiasme i d`altres d`apatia.
Però si la condició de cosa típica de la sardana feia que la Diputació de Barcelona fes anar a Montsserrat Pep Ventura , la seva cobla i un bon nombre de ballaires de la sardana per fer gala a la reina Isabel II (any 1862) , la innegable condició de cosa popular que tenia la sardana va atraure els cappares de la Renaixença i en va fer la imatge del nostre redreçament col.lectiu. Hi havien la representació de totes les virtuts característiques del poble català.
Un Empordanès Josep Pella i Forgas va arribar a proclamar en un instant d`exaltació la sardana com la " dansa nacional de Catalunya", i només feia quatre dies que havia sortit de l’Empordà i no havia conquerit ni la quarta part de la terra catalana !

Així i tot l`alta significació que li havia donat Pella i Forgas , el gran paper que li feu jugar Verdaguer a contra-corrent i tot de la història , la indiscutida i general acceptació dels poetes , dels prosistes, i dels grans dibuixants renaixentistes, coincidents tots ells en el fet de considerar la sardana com el prototipus dels catalans, inspiraren el mestre Tomàs Bretón en el sentit de posar una sardana en un moment - vingués a tomb o no- d`una òpera seva , l`acció de la qual tenia per escenari Montserrat. Es tracta de l`òpera Garín.La sardana inclosa en aquesta òpera causà una tal bogeria d`entusiasme (Maragall en fa una descripció molt justa en una de les seves cartes ) que des d`aquell moment, 1892, arrenca la realment vertiginosa conquesta de Catalunya per la sardana.D`aquí arrenca també la vinculació de Maragall amb aquesta dansa : dos anys més tard el 1894, aquest gran poeta aconseguia l’Englantina als jocs Florals de Barcelona amb la seva onegudíssima obra "La Sardana".

El tot just naixent ideal de catalanitat contribuí també , i d`una manera molt notable , a l`expansió de la sardana per la totalitat de les terres catalanes.
Els apòstols de la idea nova , cada vegada que tractaven d`aplegar una munió important i molt pel damunt del nombre de persones que es podien encabir en un local tancat , tenint al davant la imatge dels aplecs a tal sant i a tal ermita , convocaven els qui volien escotar la idea nova precisament en l`indret més característic a l`ombra de tal sant i de tal ermita.La gran atracció , el gran vehicle d`acorruament dels entusiasmes populars fou la sardana . I així van néixer els primers aplecs , cridats a tenir després una vida pròpia i esplendorosa. Mossèn Cinto Verdaguer canta en us bellissims versos l`aplec del monestir pirinenc de Sant Martí del Canigó :

CANIGÓ

"Avui s`escau l`aplec a l`ermitatge
endiumenjats hi van en rumiatge
pagesos i artigaires pastors i cavallers
i a Sant Martí quiscun un do demana
un do que els concedeix de bona gana
als camps bones anyades, infants a ses mullers.
"Les nines i donzelles no preguen gaire
que els tempta omplint de melodies l`aire,
la verda connamusa que s`infla s`obta un pi
la flabiol espignador refila
i al floret de donzelles que desfila
marcant va la cadència lo colp del tamborí...
 

BIBLIOGRAFIA :

Llibres :
O. Martorell-M. Valls. Síntesi Hitòrica de la música catalana. 1985. Ed, Els llibres de la Frontera, Barcelona
J. Miracle .Llibre de la Sardana.1964 (2ºedició). Ed, Gràfiques Diamant, Barcelona

Diaris :
Suplement de periòdic Hora Nova (21 de maig de 1995)