La sardana i els seus compositors:

JULI GARRETA : discret rellotger d`ofici i extraordinari músic aficionat

Nasqué a Sant Feliu de Guíxols l`any 1875. Fou rellotger i autodidacte, pel que fa a la música, ja que es formà en l`orquestra i cobla del seu pare , l`Esteve Garreta i Roig.
Les seves innates condicions temperamentals que , unint uns trets rítmics i melòdics palesament catalans i uns d`estructurals d`arrels centre-europees, anaven madurant sense interrupció fins a quedar truncades per una mort prematura (l`any 1925) quan hom més podia confiar en les possibilitats il.limitades de la seva naturalesa intuïtiva i en un creixent domini del llenguatge orquestral i de les diferents tècniques i formes musicals ; malgrat que , caricaturescament , la notícia biogràfica de l`autodidacte Juli Garreta es podria limitar a dir " rellotger d`ofici i músic aficionat" (més ben dit, "discret rellotger d`ofici i extraordinari músic aficionat" ) , i malgrat la brevetat del seu catàleg , ens trobem davant d`un cas veritablemant excepcional i d`un dels temperaments creadors més personals (tot i que no arribà a madurar plenament ) dels que mai no hagi tingut la música catalana.

Creiem oportú continuar aquest camí per la vida de Juli Garreta, amb un escrit que Josep Pla li va dedicar, i que ens acosta amb ,belles paraules , a l`ambient de la seva època :
"Amb això arribem a Sant Feliu de Guíxols, població amable i polida. A l`Edat Mitjana fou una població monàstica que girà al voltant d`un gran monestir de benedictins que fou cremat i arrastrat l`any 35.Avui és una població petit-burgesa amb algunes cases d`excel.lent proporció i -suposo- d`estada tranquil.la. La parada dels autobusos es troba avui al fons de la Rambla Vidal.
Abans, l`agència era situada exactament davant de la rellotgeria de Garreta , de la rellotgeria que el músic tenia oberta i que avui ocupa un estanc. Quan essent estudiant anava a Barcelona o en venia per aquesta línia, veia al mestre darrera del vidre de l`aparador , assegut davant d`una taula plena d`aquests petits, minúsculs, graciosos objectes que manegen els rellotgers (...)
Garreta era un home petit, tirant a gras, molt blanc de pell, una mica flàccid,d`ulls blaus melanconiosos, nas prominent , amb una ratlla pentinada impecablement -una ratlla que es girava, sobre el front , en tupè. Portava coll i rarament corbata, i amb el seu ventre rodó , les seves cames curtes, la modèstia una mica taujana del seu port, era el tipus del bon artsà d`altres temps.Produïa la impressió d`esser un home assossegat i tranquil, però el denunciava la mirada, suspesa en vaguetat i somni, la boca molt àvida i sensual i un deix fatigat i escèptic en tot el cos. 

Quan en una època molt llunyana freqüentava les festes majors , vaig lligar amistat amb Garreta. Cada any, a sant Feliu, per la festa, érem el mestre i jo els qui anàvem més tard al llit. A la matinada, indefectiblement, ens trobàvem en el darrer cafè obert , i allí preníem l`última copa ienceníem l`últim cigar de quinze cèntims . Ens assèiem, després , en un banc del Passeig , que en aquella hora apareixia solitari i desert : Un enorme envelat, flaccid i exsangüe, posat sobre la platja , tocat per la llum de l`alba, semblava el flanc d`un elefant de guarda-roba. (...) Flotava en l`aire la melànconia exquisida i amarga de la bengala cremada,de la festa extingida. La seva degustació era un plaer morbós, i Garreta era capaç de passar una hora en silenci assegut al banc, mirant amb els ulls una mica aclucats com es feia de dia. Però això era rar, perquè el que li agradava més era parlar , parlar calmosament de qualsevol vulgaritat, de les coses més insignificants, inacabablement.

Quan l`autobús arribava a l`agència, Garreta es treia la lupa tubular de l`ull, es cordava els botons de l`armilla i , abandonant la feina, sortia al llindar de la porta. Amb les mans a les butxaques del pantalon, contemplava amb una visible curiositat com la gent pujava i baixava del cotxe, com hissaven i baixaven les maletes. Produïa la impressió de l`home que vol sortir de si mateix, que el distreia, qualsevol cosa li era un pretext per a passar l`estona ; diluïa el pensament en les escenes que veia. Els homes que tracten d`evadir-se solen ésser simpàtics.Ho són per necessitat. La sociabilitat és la forma d`evasió més corrent. " El modest, el simpàtic rellotger de Sant Feliu ", deien els diaris de l`època. Era cert.

-En realitat- em digué un dia - , si no hagués estat la rellotgeria , la meva vida hauria estat molt trista.
-No sé pas què vol dir...
-Sí. La música, en estat de gestació interna, se`m presenta com un món imprecís. Extreure d`aquesta vaguetat flotant una línia melòdica , una forma simfònica , és un trball superior a les meves forces. Jo sóc un intuïtiu . Així i tot aquest esforçem fatiga. Els rellotges, en canvi, tan concrets, amb les seves petites peces de precisió tan fines, tan exactes, tan divinament dibuixades , han estat per mi un refugi , un repòs, en la inaferrable vaguetat de la música. Els monjos, que només pensen en Déu , han d`exercir un ofici. Altrament, es destruirien. Tots els artistes en realitat, haurien de tenir un ofici.
-Així, ¿mentre munta i desmunta rellotges pensa en la seva música ?
-És clar.
-Naturalment.
-L`explicació que m`acaba de donar és clara i humana.
-Aquesta ha estat toa la meva vida.

Garreta fou un producte típic del país. No realitzà cap estudi musical coherent i seriós. Hagué d`inventar tots els seus mitjans expressius , descobrir a les palpentes , la tècnica. El considerable esforç que hagué de fer per a superar l`infantil tartamudeig musical em sembla absolutament respectable. Durant molt de teps formà part de les coblers de sardanes que tocaven pel país. Jo l`havia vist sobre els empostissats de les poblacions rurals en festa, abans que els músics portessin uniforme, en cos de camisa, amb el petit triangle del mocador al clatell, les galtes inflades de vent, com un àngel barroc.
En les sardanes tocava el fiscorn, i el violí en els balls i oficis d`esglèsia.(...)
A Sant Feliu s`havia format , mentrestant , per raons que seria molt llarg d`explicar, un ambient musical correcte, perfectament distingit. Garreta en formà part (...)
Garreta formà en la composició (excutant mediocre) i llegí molts papers. Hagué d`aprendre, certament , tard en la vida , el que els estudiants de les escoles de vegades aprenen de molt joves. Fou un camí ascendent . Morí tan jove , que la seva vida fou notòriament incompleta.
Quan les cobles començaren de tocar les sardanes de Garreta, el popularisme empordanès s`indignà . Les protestes foren generals . Els uns deien que eren sardanes de concert , que no podien ésser ballades ; altres, que eren wagnerianes. La gent tenia l`oïda espessa. La majoria de sardanes que llavors s`elaboraven utilitzaven els motius de les sarsueles , dels cuplets. Música arrilada i tronadíssima. El sentimentalisme una mica empiocat de Pep Ventura (...) s`havia anat perdent en la llunyania del temps. La decadència era acusada . El primer gest de redreçament vingúe del mestre Cotó (...). Garreta, que considerava Cotó com el seu mestre, aparegu´r, finalment , amb la seva força joiosa, com un lleonet somrient i assolellat(...)
Amb les seves sardanes Garreta es posà davant del país , i el seguírem tots : homes, dones i criatures. Fou un moment de meravella , un crit enlluernador d`alegria (...)
La sardana , tal com és cocebuda a l`Empordà , és el plaer mateix. És el que s`acosta més a la definició clàssica del plaer. És l`entrada en l`inconscient implícita en tota dansa, controlada, ara, però, per una numeració, per la presència de la lucidesa d`uns números. La manifestació més lluminosa de la consciència no és potser pensar, ni tan sols recordar, sinó comptar. Comptar és comprendre (...).

Garreta -com pocs més- ens ha fet comprendre aquestes coses tan íntimament lligades a la nostra sensibilitat (...) El plaer de la sardana no prové d`ésser una rauxa, sinó una força solar ( la d`aquest músic) emmarcada en una norma precisa i clara."

A JULI GARRETA

"Els horitzons omplires d`harmonia,
rossinyol inspirat de l`Empordà.
Quin doll intens i ric de melodia
brollava en cascadeig del teu cantar !
Transformat en coral polifònia
tot un mon nou , inèdit, triomfà
en l`esclat entendrit de poesia
amb què el teu art angèlic el plasmà.
Una ànima d`infant, la bonhomia
del teu ésser, arreu sabé mostrar.
Era ella qui en tes notes excel.lia.
Ara elles, encelat dalt del cel clar,
glorifiquen el geni que et nodria
i bressen el teu son del Més Enllà."

Octavi Saltor.

BIBLIOGRAFIA :

O. Martorell-M. Valls. Síntesi Històrica de la música catalana.1985.Ed, Els llibres de la Frontera, Barcelona.

J. Miracle.Llibre de la Sardana. 1964 (2ª edició). Ed, Gràfiques Diamant, Barcelona.

Gran Larouse Català (VOL.5) .1991. Edicions 62, Barcelona.