La sardana i els seus compositors:

JOSEP VICENS I JULI "L`AVI XAXU"

Fou un dels músics més populars, d`una reconeguda simpatia com a home i a la vegada com a compositor i se`l coneixia correntment amb el sobrenom de "Xaxu".Ell fou el que més va assimilar el llegat de Pep Ventura , en trobar establert i resolt tot el procés constitutiu de la sardana, eliminant les influències forasteres i exòtiques d`aquells temps inicials, i va restar sempre fidel a l`obra de l`avi Pep.
"Xaxu" fou capdavanter d`una primària i popular escola sardanística , més tard seguida per molts . Cap d`ells però , no ha pogut millorar la seva obra intuïtiva i sobretot popular.

Va néixer a l`Escala , vila marinera situada ran les velles pedres d`Empúries el dia 14 de gener de 1870. De molt petit , en Josep Vicens, ja havia demostrat una natural predisposició per la música. Diuen que jugava amb flabiols de canya improvisant alegres tonades sardanístiques nascudes espontàniament. Als vuit anys aprengué les primeres notes amb el músic escalenc Mercader , conegut per l`avi Rossendo, cap de la cobla local ,cadiraire i pare del que més tard seria gran compositor Pere Mercader.
El petit deixeble va fer ràpids progressos i ben aviat el seu pare li va comprar una tenora , i debutà a la cobla de la vila . Mentrestant anava remullant barbes, ensinistrant-se així en l`ofici complementari de barber.

Quan tenia 14 anys esclatà l' espantosa epidèmia de còlera, que causà estralls a l`Escala, com a tota la comarca. El nostre adolescent se n`escapà. Ell només fou víctima d`una febre endèmica que ja no el deixà en la vida : la febre de les sardanes. Fou així com portat per aquesta dèria, amb pocs coneixements i guiat sobretot per la seva intuïció musical, el jove Josep Vicens escrigué la seva primera sardana : La Filosa.
Per complementar la seva minsa formació es decidí a fer el sacrifici d`anar a peu una temporada a Castelló d`Empúries per rebre lliçons de l`Antoni Agramont, autor d`una sardana que en aquell temps havia fet forolla El foc de Castelló.
Aquelles caminades que ara semblen veritables proeses , llavors no deixaven de ser un mitjà de desplaçament habitual.
Com acostuma a succeir sovint, aviat el deixeble deixà el mestre i després d`haver actuat a les cobles del poble en formà una de nova : " La Principal de l`Escala".

Mentrestant , el nostre "Xaxu" anava tocant,fent de barber i composant sardanes, fins que n`hi hagué una que agradà molt : Aires de ma terra i després una alta encara El cant del pastoret. A partir d`aquí , tenia vint anys, ja s`hi dedicà de ple amb una fal.lera admirable. Tots els detalls del seu país le servien de tema : el mar, la natura, les roques, els sentiments...

Als 50 anys passà a residir a Malgrat on seguí amb la composició escrivint allí algunes de les sardanes que més l`havien de popularitzar : Carícies, Bona festa, Les noies de la costa, La plaça del Firal... totes ells recordant el seu estimat poble de l`Escala . Desprçes d`uns anys anà a viure a Girona però l`atracció de l`Escala pogué més i amb els anys i després de passar la guerra i un penós exili acabà tornant-hi quan tenia més de 70 anys. I no parà de compondre . Són sardanes d`aquesta etapa : La Roca del Cargol, La Roca del Frare, Marinereta... Les últimes sardanes les escrigué a l`edat de 79 anys : La Colla, i La barraca de l`amor.

Hom calcula que n`escrigué unes 500. Recordm-li : La segadora, Rondalles i cançons, Cantant per les muntanyes, L`arc del Triomf, El cant del batre, Esclat d`amor , Camí de la masia, Cançons que tornen i tantes d`altres. 

Les seves ingènues i fresques sardanes , són el fruit d`un temperament artístic un bon xic bohemi, que havia mantingut un íntim contacte amb la naturalesa . Per això ens porten flaire bosquetana i regust de salobre. Són totes dictades per lliscar de les onades a les roques o a la sorra i pel remoreig de l`aigua del rec o el xiuxiueig del vent entre els pins de la muntanya.

Les persones que el recorden ,diuen que era un home petitó , carregat d`espatlles , els ulls bellugadissos i plens de lluminositat . Magre i esquifit i semblava un miracle que quan la tramuntana bufava endimoniadament no se l`hagués emportat pels aires fent-lo rodolar desesperadament pels carrers de la vila . I quan era dalt de l`empostissat, junt amb la resta de components de la cobla se`l veia penjat del contrabaix- que en feia quatre com ell- amb la mà dreta fent voleiar l`arquet i amb l`esquerra esgarrapant frenèticament les cordes, o assegut en una cadira amb la tenora als llavis i amb la punta del peu aguantant-la per controlar-ne millor el balanceig, o bé encara , amb el fiscorn encastat a la boca, bufant amb tota l`empenta que li permetien els seus pulmons. Un es preguntava com era possible que d`aquella còrpora tan esquifida en pogués sortir tota l`energia , el coratge i la força necessària perquè aquells instruments que feien més mostra que ell, donessin aquell dvasall hamònic de notes i sons de tota mena.

Perquè l`avi "Xaxu" , músic de cap a peus , capaç de fer sona admirablement tots els instruments de la cobla, i sobretot per damunt de tots la guitarra : era un virtuós d`aquest instrument de cordes de sonoritat profunda i harmoniosa . I a més a més , la guitarra era el seu instrument ideal per a polir i arrodonir les melodies que creava amb la seva inspiració .

La seva última etapa la va passar a l`Escala, després de l`exili . Se`l recorda com un vellet de figura remigrada , vestit sempre negre, amb la seva llarga cabellera blanca, a tall d`artista , les mans agafades darrera la cintura , la pipa penjada de la boca i els ulls perduts en l`horitzó , es deixava veure pels carrers de la vila o bé passejant a la vora del mar. Era com un personatge llegendari supervivent d`aquells antics músics de cobla que encara havien tocat el contrapàs.

L`avi "Xaxu" morí a vuitanta-sis anys , a la vila de l`Escala. La seva obra ha quedat entre nosaltres recordant-nos per sempre més aquell ingenu i simpatiquíssim compositor.

A L`AVI XAXU

"Rossinyol que un dia cantares
entre barques i timons,
fent-ne de l`oreig tonades
de sardanes i cançons.
Amb tes notes distingires
la sardana i l`Empordà,
la música que tu escrigueres
segur que mai morirà.

Rossinyol que un dia cantares
entre roques i esculls,
entre pins i atzavares
humitejant-nos els ulls.
Canta encara la tenora
que ho feu amb tant d`anhel,
abans ho feia a la terra
ara ho fa dalt del cel."

Josep Casas.

BIBLIOGRAFIA :

Altres :

-Programa del XXVII Aplec de la SARDANA a Palamós (1995). Biografia de J. Casas.