La sardana i els seus compositors:

VICENÇ BOU I FRANCESC MAS ROS : LA INTENSITAT FETA SARDANA

Tot i tractar-se de dos compositors separats cronològicament per més de 15 anys les seves respectives obres coincideixen en molts aspectes : la popularitat, la gran intensitat, la reduïda tècnica i molt especialment la manera senzilla i directa que tenen d`arribar al poble, sense cap mena de prejudici i imposant-se clarament a tot i a tothom .

Vicenç Bou i Geli va néixer a Torroella de Montgrí el 19 de gener de 1885. Se`l pot considerar , sense error , com l`autor de més fama dintre la història de la sardana .
Quan a primeries de segle la sardana empordanesa anava rebent l`acceptació de l`urbs barcelonina i de la zona d`influència , ensems que intentava moderar aquella dolça salvatgia de les músiques empordaneses amb l`estudi i aplom dels compositors de ciutat- els Toldrà, els Morera, els Català_, Vicenç Bou irromp a la palestra amb un tipus de sardana del tot diferent. Sardanes impregnades d`un fortíssim lirisme, ensems que nues de tota estructura formal dintre els cànonos de la música ;melodies llargues, inpiradíssimes, toscament acompanyades, però amb una força abassegadora, conquereixen els públics populars.

La sardana per primera vegada entra als escenaris . Figures de gran fama com Raquel Meller i Mercè Serós inclogueren a llurs repertoris sardanes com El saltiró de la cardina (1912) i Llevantina (1922) les quals foren conegudes així per públics més generalitzats i, a vegades també , aliens a la sardana. 

La seva inspiració mantingué una activitat constant. Als seus darrers anys, després d`una vida molt agitada, a la qual s`hi afegiren les maltempsades de la guerra, Vicenç Bou encara fa seu el poble amb títls com La cardina encara salta (1949), Pescadors bons catalans, Torroella vila vella (1952) i la seva última campanada Record de Calella (1953).

Instrumentista de fiscorn i de flabiol , milità dos anys a La Lira de Torroella , per entrar després a la Montgrins de la qual en fou director , el 1909, en produir-se la mort de Pere Rigau , fins el 1936.
Entre les moltes altres sardanes d`aquest autor que ens resten per anomenar, citarem :
Esperança (la primera que va escriure, l`any 1909), Cants de maig, L`anell de prometatge, Voliaines, Angelina, Continuïtat, Girona aimada, Festamajonera, Mimosa, Mar de xaloc,Revetlla,Esclats de joventut, Tossa, flor de mar, L`espigolera, De Sant Feliu a S`agaró , Els meus de Barcelona, La somrienta, Montserrat, Regalims del cor, Èxtasi, Mariagna, Sospirs d`amor, Otília, Flor de llevant, la mare cantora, Mirambell, Tonades de pastor.
Vicenç Bou arribà al poble directament , amb senzillesa i intensitat. Un poble que s`entristí i plorà la seva mort el 6 de gener de l`any 1962 a la mateixa vila que l`havia vist néixer.

Francesc Mas Ros , va néixer a Caldes de Malavella el 27 de gener de 1901.La seva primera sardana -Pastora enamorada- la va escriure a l`edat de 45 anys i és seguida per Malavella, però ell no reconeix com a autèntica sardana seva fins a la tercera -La cançó de la Marta- la que li obrirà la popularitat . 

I la popularitat s`anava mantenint amb títols com En Jaumet i la Maria (1947), Maria Amàlia (1950), Tossa bonica (1951) , Els tres pintors (1953), Joan i Elena (1955), Nois alegres (1957),Bella donzella(1960),L`Andreu de Mollet (1964) ,Petita ofrena (1966),L`amic Homar (1969), L`amic absent (1972), L`ermita de Collbàs (sardana de l`Any 1974), fins a assolir una xifre de quasi 200 títols. 

L`any 1976, als 77 anys d`edat, perd la seva esposa i l`home entra en una marcada depressió . I és precisament el poble , aquell a qui ha dedicat la seva obra, el que afectuosament l`obliga a sortir-se´n , amb un desbordament de peticions de més sardanes i oferta d`homenatges que el distreuen del dolor i li reviuen l`estima a la dansa catalana.

Les seves sardanes quasi totes són ofertes a persones , a estaments o a nuclis, motivació derivada del propi caràcter de Mas Ros.Anotem :
Barça campió,Colla Barcelonesa, Plaça Bacardí, L`aplec d`Anglès, L`aplec de Girona ,Teresa (dedicada a la seva esposa) , Per tu Emília, l`Endalet de Premià, La Filo,A mossèn Cinto i un llarg etc...

Francesc Mas Ros deixà la gent que tant l`estimava el 23 d`agost de 1985 , però la seva música , encara és present i fa saltar i ballar els sardanistes als nombrosos aplecs i ballades de sardanes que hi ha a casa nostra.

Si bé la senzillesa i la intensitat són la característica de les sardanes d`aquests dos compositors, acabarem llegint la lletra d`una sardana de Vicenç Bou , uns versos tendres i amorosos per una musica d`igual virtuts :

ANGELINA

"Non noneta, non noneta, non ;
el fillet de la mare té una son
i la mare li canta la noneta,
noneta non ; i tot bressant l`amanyaga
i amb amor dolç li parla :
-Reiet meu, la tendresa
és mon goig, ma riquesa
més preuada ;
tu ets la sort benaurada,
reiet meu. Si t`estimo, que ma vida
i cor són teus-.

Mentres amorosa el va bressant,
i quan la quietud regna a la plana,
s`ou vibrar al lluny amb tendre cant
el primer compàs d`una sardana.
Ai, que l`infant no vol dormir-se
i la cançó vol escoltar ;
que ell ja tendre ;
deu comprendre
que és nascut a l`Empordà.
I movent-se les cametes bufonetes,
sos peus tan blancs i tan petits,
sembla que ja, ardits,
volen puntejar.

Ja a la falda se`l posa la mare
i en tenir-lo en ella, amb amor també canta.
I en tenir-lo , amb alegria, el nin
allarga sos bracets ;
els xics peuets
va movent, somrient
i seguint el cant va ballant
fent saltironets i puntejantçels bells compassos,
glatint-ne de joia els seus dos cors,
mare i fill fan, amb sos braços,
bells llaços d`amor."

Josep Maria Francès.

BIBLIOGRAFIA :

Llibres :

-J.Miracle.Llibre de la Sardana.1964 (2ª edició) Ed. Gràfiques Diamant, Barcelona.

-C.Riera et al. Diccionari d`autors sardanistes.1990. Ed. SOM (Revista de Cultura Popular de Catalunya) Girona